Skip to content

D’agraïments i disculpes…

D’agraïments i disculpes… published on Sense comentaris a D’agraïments i disculpes…

Gràcies als mestres que (acompanyant els pares) em van portar pel bon camí: el dels llibres, el respecte i el coneixement. I les disculpes a tots aquells qui he pogut decebre no arribant on hagués pogut.
Gràcies als qui he anat trobant i han sabut aguantar-me. I disculpes per haver estat difícil d’aguantar, de vegades, si més no.
Gràcies als qui seguiu aguantant-me tot i els meus defectes (que són molts… tot i que les virtuts, que tampoc són poques, us ajuden força). I disculpes quan us faig posar dels nervis, que també passa.
Gràcies als qui m’han maltractat d’alguna manera per deixar de ser part de la meva vida (posaria noms, però els noms també han deixat de formar part de la meva vida). I disculpes per haver-me deixat maltractar en comptes d’ensenyar-los a no fer-ho.
Gràcies a la meva filla, que m’ha ensenyat (sí, ella a mi) que es pot formar part del grup sense haver de maltractar ningú. I que si per formar part del grup has de maltractar algú, és que el grup no paga la pena. I disculpes si mai no arribo a donar la talla com a pare. Ho faig el millor que puc, i crec que ho saps.

Jo era carn d’assetjament: baixet, grassonet, no-molt-maco i, el pitjor de tot, un repel·lent accidental. Per un excés d’activitat neuronal i lectora, i una abundància (que ja no tinc) de memòria a curt termini, vaig ser durant tota la infantesa capaç de treure notes excel·lents sense haver de moure un dit ni una pàgina fóra de l’horari lectiu. I per culpa d’un tarannà conciliador i un encant natural que ja coneixeu, era adorable pels mestres.

Carn d’assetjador. I per això, i per debilitat, i per ignorància (no és cert: sabia que feia malament, però no ho volia acceptar), em vaig convertir en assetjador (un de petit, el darrer de gossada). Instint de supervivència, he volgut creure tota la meva vida “adulta”. I una merda. Era pura necessitat d’acceptació. De no ser “un d’ells” i ser un “de nosaltres”. Sense pensar que si hagués estat un d’ells hauria estat un de nosaltres.

Per totes les burles i gràcies desafortunades, demano perdó.
Per cada cop que vaig riure una burla o gràcia desafortunada, demano perdó.
Per cada cop que vaig anomenar algú pel seu “mal” malnom, demano perdó.

Vaig ser feble, i em vaig posar del costat del fort. Vaig voler ignorar tot el que sabia per tal de formar part d’un grup del que no pagava la pena formar part. Recordo alguns noms, cognoms i cares. No recordo els malnoms, per sort meva, i per vergonya, perquè això vol dir que he volgut oblidar-los, avergonyit. Ells mereixien més. Jo era capaç de més. Però no vaig voler. I per això els demano perdó.

Tot i que he perdut el contacte amb ells, per sort per a ells, que no hauran de recordar que durant la seva infantesa tenien gent imbècil al voltant. Per sort per a mi, que no m’he d’avergonyir cada cop que me’ls trobo. Per vergonya meva, que em sento afortunat per no avergonyir-me en trobar-me’ls.

Quants d’ells hagués valgut la pena conèixer, quants d’ells haguessin estat amics de debò. Quants d’ells seguirien aguantant-me les gracietes i els acudits absurds.

I per això, em demano perdó.

A una dona de rima fàcil que odiava la poesia

A una dona de rima fàcil que odiava la poesia published on Sense comentaris a A una dona de rima fàcil que odiava la poesia

Una mirada muy frágil se posa:
sobre una racha de viento, sobre una rosa,
sobre un pétalo amarillo, una mariposa
y aquí un verso baladí, que es cualquier cosa.

/Una fràgil mirada acarona:
un buf de vent, una rosa,
un groc pètal, una papallona
i un vers inútil, qualsevol cosa/

Sabeu quan teniu la llavor i no hi ha manera que creixi la planta? Al final acabes pensant “a la merda, no la rego més”…

Intencions

Intencions published on Sense comentaris a Intencions

Començar avui

Fer quelcom creatiu (escriure, dibuixar, pintar, composar, fotografiar, retocar, dissenyar) al menys mitja hora al dia, abans de fer res passiu (jugar, mirar, llegir).

Llista de projectes pendents
– millorar com a pare
– millorar com a persona
– llibres: quatre novel·les curtes de ciència ficció o una llarga, una de medieval
– dues o tres cançons
– aprendre a dibuixar
– tornar a pintar
– em cal un logo
– dissenyar-me els accessoris per a fotografia
– fer exercici (no esport)
– meditar
– millorar l’anglés, recuperar l’alemany i el francés, aprendre japonés

Und so weiter…

Jollie Bible

Jollie Bible published on Sense comentaris a Jollie Bible

(El següent escrit no té com a objectiu ferir la sensibilitat de la gent. Si qui està llegint això és creient, i s’ofén quan algú tracta segons quins temes de manera poc seriosa, li prego que deixi de llegir. Ja està avisat!)

Déu creà el món en sis dies, i el seté descansà. I S’avorrí com una ostra. Així doncs, el primer dilluns de la història, Ella creà la música, i Li va agradar, perquè la música era Bona.

I el dimarts, Ella passejà per les terres encara no anomenades Texas, i va pensar que Li calia alguna cosa més que la música. I creà el country. I la música fou Millor.

I Ella va parlar amb Adam i Eva i els digué: “prendreu la fruita del Jazz, del Rock i del Swing, però no prendreu la fruita del Reggeton”. Però ells no en van fer cas, i varen ser expulsats del Paradís, forçats a escoltar Reggeton i veure ballar twerking. A canvi, però, va néixer Willie Nelson, i el country fou Collonut.

Els meus gossos

Els meus gossos published on Sense comentaris a Els meus gossos

Tinc dos gossos. El Set i el Sot. Jo voldria que fossin el Seth i el Soth, però els seus noms no són tètrics ni terribles, són l’acurtament de “gosset” i “gossot”.
El Set és un gos savi: sap quan ha de creure i quan pot no fer-ho. Sap que un passeig es fa poc a poc, olorant aquí i allà, gaudint el moment. Només perd el control quan sap que li pot caure una carícia d’algú que s’estima.
El Sot és un immadur: nerviós quan creu que toca sortir (bàsicament cada cop que jo moc un dit, encara que sigui per a tocar-me el nas). Només es concentra quan sap que hi ha un gat aprop, i passeja histèric, buscant gats arreu, olorant el just per a saber si n’hi ha algun.
Diuen que els gossos són com els amos. Els meus són el reflex de dues parts de mi. Voldria ser com el Set, però sé que hi ha una part de Sot a dintre meu, que no acaba de deixar-me gaudir dels passejos tranquils, perquè em poso a pensar en el futur com si d’un gat es tractés.

Duc

Duc published on Sense comentaris a Duc

Avui he vist el Duc caure d’una furgoneta mentre passejava amb els gossos. El Duc és un labrador, o un golden retriever o … tant és, el Duc és un gos. Té dotze anys. Ho sé perquè m’he aturat a mirar, pensant que podia passar-li res, sabent que si era el cas probablement no faria res (el problema de ser un covard, suposo). Ho sé perquè li he vist la cara a l’amo (encara en diem així, dels qui tenim… vivim amb gossos). Ho sé perquè hi he parlat.

No acostumo a parlar amb desconeguts, i menys quan crec que poden tenir problemes. Però no hi he pogut fer res, l’home estava trencat, i li calia parlar amb algú. Suposo que també m’ha vist venir, amb els gossos, a veure què passava, i deu haver cregut (amb raó, pobre home) que jo pensava que li feia mal al gos.

Només li ha obert la porta. El Duc ha caigut perquè li fallen les cames (les potes del darrere, diuen els qui no “tenen” gos), i al baixar no l’han aguantat.

Fa menys d’un any, el Duc i el seu amo (el seu amic), caminaven tres hores al dia pels camps i boscos dels voltants del poble. Ara amb prou feines el pot ajudar a pujar a la furgoneta per creuar el mig poble que els separa del parc. Allà caminen deu minutets, a pas molt lent.

El Duc camina, olora, pixa, olora, caga, olora, segueix caminant i olorant. Amb pas tranquil, sense queixar-se.

L’home està trencat. No només perquè sap que aviat el Duc haurà de marxar. Està trencat perquè té vuitanta-un anys. I sap que si acull un altre gos, ell morirà abans i… “no vol carregar ningú amb el gos quan ell falti”. Està trencat perquè sap que passarà els darrers anys de la seva vida sense gos. Amb la dona, però sense gos. Amb fills, probablement, però sense gos.

Si no vius amb un gos probablement no entendràs de què estic parlant.

Adéu-siau, Duc. Et trobaran a faltar.

La Lluna…

La Lluna… published on Sense comentaris a La Lluna…

Avui sortint a fer pixar els gossos (ells preferirien passejar, pobrets), l’he tornada a veure. Majestuosa, la més bella de totes. Fa anys que ens mira i ens cuida, des de la foscor de la nit.

Quan està contenta, ens ho il·lumina tot. Fins i tot quan està cansada i minva, la seva bellesa és més destacable, car segueix allà, apagant-se però dedicant-nos la seva atenció.

Un o dos dies al mes s’amaga, perquè no vol que la veiem feble.

Però després d’aquests dos dies torna a crèixer, formosa de nou, recuperant la brillantor i deixant-nos entreveure, de nou, l’esperança de creure que sempre serà amb nosaltres.

Diuen que només és un reflexe de la llum solar.

El Sol… quin tros d’imbècil. Fatu, pompós, gripau orgullós de sí mateix quan no és més que un accident fruit del seu propi sobre-escalfament. Tant pendent de sí mateix com a “rei de la creació”, conscient que la vida només és possible gràcies a la seva llum, que oblida que la vida només paga la pena de ser viscuda gràcies a la bellesa de la Lluna, que en reflecteix el millor d’ell.

I sí, tot això és una metàfora.

L’home pompós, que creu que la dona és bonica només com a reflexe de la seva pròpia vanitat (la d’ell), mentre que la realitat (trista i buida de sentit, com sempre) és que sense ella (la dona), ell no és res més que una massa massa calenta.

Vagi per endavant, o pel darrera ara que acabo aquest rampell de mitjanit, que sóc un masclista. Sóc un profund defensor de la diferència i la discriminació. Sempre que pugui deixaré passar una dona per davant; sempre l’acompanyaré a casa; sempre provaré de portar-li els paquets (quan el paquet sóc jo) i sempre provaré de llençar-li floretes. Perquè en això consisteix el “ser un home”. No es tracta de protegir-la (que no podem), ni de satisfer-la (que no en sabem), ni de ser-ne superior (que no ho som). Es tracta de tornar-li part del suport que ens ha donat tota la vida: com a mare, com a amiga, com a filla.

Déu va crear la dona de la costella de l’home, però no ho va fer perquè ell se sentís sol, com diu la Bíblia (escrita per homes), ho va fer perquè, idiota com és Ell, va cometre l’error de crear-lo a la seva imatge i semblança. I, com Ell és perfecte (perquè en realitat Déu és dona), va adonar-se que sense ella (la dona) ell (l’home) és incomplert.

No siguis no-infeliç

No siguis no-infeliç published on Sense comentaris a No siguis no-infeliç

Avui m’han donat la resposta més depriment dels darrers temps: “no sóc infeliç”.
El darrer cop que vaig tenir aquest pensament tornava de l’hospital encara amb esperança de veure viure mon pare, i fins i tot amb aquesta esperança el primer impuls va ser aprofitar que conduïa de nit per a fer una idiotesa i lliurar-me d’aquella sensació angoixant. No ho vaig fer i no penso fer-ho.

Amb els anys he aprés a no ser “feliç amb breus estones d’infelicitat” com era a “no ser feliç amb estones (cada cop més) de felicitat”.

Però “no sóc infeliç” sóna a “no sóc feliç però m’he acostumat a no ser-ho”.

Això no va per qui m’ha donat la resposta, va per l’Ares, per quan sigui gran. I si qui m’ha donat la resposta en treu profit, millor que millor.

COLLONS!!

Beu, viu, seu, riu,

fés sorgir un sentir joliu,

canta i balla, surt del niu

abans que torni l’estiu.

El que sigui, però no et quedis asseguda veient passar la felicitat sense moure’t per por a espatllar-ho encara més i passar de “no ser infeliç” a “ser infeliç”. El risc s’ho val.

Ei, i si cal ajuda, tens un munt d’amics per a que et facin costat. I una família enorme que et farà una abraçada sempre que ho necessitis.

Espero que no siguis mai “no-infeliç”, però si algun dia ho ets i jo encara estic per aquí, fés-me un truc i deixaré el que sigui per a fer-te un “achuchón” dels que tant t’emprenyen, cabuda.

No tinguis bona mort (mal sonet)

No tinguis bona mort (mal sonet) published on Sense comentaris a No tinguis bona mort (mal sonet)

Cuando abrazado a la parca (por amor herida)
en ataúd tu cuerpo yazca de tal suerte,
que nadie diga que tuviste buena muerte,
que sepamos todos que tuviste buena vida.

Cuando la carne de tus huesos sea despedida,
y cuando no vayamos ya a volver a verte,
que sepamos que en tu madurez seguiste fuerte;
madurez, que no vejez ni juventud perdida.

Sea este mal verso de esperanza un canto,
sea un buen abrazo, una fuerte risa,
un ligero beso, una sonrisa,

Sea lo que sea, que no sea un llanto,
sea una canción: ligera, sin prisa,
cantada en el campo, pero nunca en misa.

/Quan jeguis amb la mort (d’amor ferida)
i al taüt et deixin fred, blanc i tort
que ningú digui que vas tenir bona mort,
que tots sapiguem que vas tenir una bona vida.

Quan la carn dels ossos tinguis caiguda,
i quan no poguem ja tornar-te a albir
que sapiguem que de gran vas resistir;
de gran, que no de vell d’ànima fotuda.

Sigui aquest mal vers un alegre cant,
sigui una abraçada, un fort riure,
un petó lleuger, un somriure.

Que sigui el que sigui, però mai un plor
que sigui cançó: lleugera com brisa
cantada pels camps, però mai a misa./

Primary Sidebar