Skip to content

La Lluna…

La Lluna… published on

Avui sortint a fer pixar els gossos (ells preferirien passejar, pobrets), l’he tornada a veure. Majestuosa, la més bella de totes. Fa anys que ens mira i ens cuida, des de la foscor de la nit.

Quan està contenta, ens ho il·lumina tot. Fins i tot quan està cansada i minva, la seva bellesa és més destacable, car segueix allà, apagant-se però dedicant-nos la seva atenció.

Un o dos dies al mes s’amaga, perquè no vol que la veiem feble.

Però després d’aquests dos dies torna a crèixer, formosa de nou, recuperant la brillantor i deixant-nos entreveure, de nou, l’esperança de creure que sempre serà amb nosaltres.

Diuen que només és un reflexe de la llum solar.

El Sol… quin tros d’imbècil. Fatu, pompós, gripau orgullós de sí mateix quan no és més que un accident fruit del seu propi sobre-escalfament. Tant pendent de sí mateix com a “rei de la creació”, conscient que la vida només és possible gràcies a la seva llum, que oblida que la vida només paga la pena de ser viscuda gràcies a la bellesa de la Lluna, que en reflecteix el millor d’ell.

I sí, tot això és una metàfora.

L’home pompós, que creu que la dona és bonica només com a reflexe de la seva pròpia vanitat (la d’ell), mentre que la realitat (trista i buida de sentit, com sempre) és que sense ella (la dona), ell no és res més que una massa massa calenta.

Vagi per endavant, o pel darrera ara que acabo aquest rampell de mitjanit, que sóc un masclista. Sóc un profund defensor de la diferència i la discriminació. Sempre que pugui deixaré passar una dona per davant; sempre l’acompanyaré a casa; sempre provaré de portar-li els paquets (quan el paquet sóc jo) i sempre provaré de llençar-li floretes. Perquè en això consisteix el “ser un home”. No es tracta de protegir-la (que no podem), ni de satisfer-la (que no en sabem), ni de ser-ne superior (que no ho som). Es tracta de tornar-li part del suport que ens ha donat tota la vida: com a mare, com a amiga, com a filla.

Déu va crear la dona de la costella de l’home, però no ho va fer perquè ell se sentís sol, com diu la Bíblia (escrita per homes), ho va fer perquè, idiota com és Ell, va cometre l’error de crear-lo a la seva imatge i semblança. I, com Ell és perfecte (perquè en realitat Déu és dona), va adonar-se que sense ella (la dona) ell (l’home) és incomplert.

Primary Sidebar