Skip to content

Duc

Duc published on

Avui he vist el Duc caure d’una furgoneta mentre passejava amb els gossos. El Duc és un labrador, o un golden retriever o … tant és, el Duc és un gos. Té dotze anys. Ho sé perquè m’he aturat a mirar, pensant que podia passar-li res, sabent que si era el cas probablement no faria res (el problema de ser un covard, suposo). Ho sé perquè li he vist la cara a l’amo (encara en diem així, dels qui tenim… vivim amb gossos). Ho sé perquè hi he parlat.

No acostumo a parlar amb desconeguts, i menys quan crec que poden tenir problemes. Però no hi he pogut fer res, l’home estava trencat, i li calia parlar amb algú. Suposo que també m’ha vist venir, amb els gossos, a veure què passava, i deu haver cregut (amb raó, pobre home) que jo pensava que li feia mal al gos.

Només li ha obert la porta. El Duc ha caigut perquè li fallen les cames (les potes del darrere, diuen els qui no “tenen” gos), i al baixar no l’han aguantat.

Fa menys d’un any, el Duc i el seu amo (el seu amic), caminaven tres hores al dia pels camps i boscos dels voltants del poble. Ara amb prou feines el pot ajudar a pujar a la furgoneta per creuar el mig poble que els separa del parc. Allà caminen deu minutets, a pas molt lent.

El Duc camina, olora, pixa, olora, caga, olora, segueix caminant i olorant. Amb pas tranquil, sense queixar-se.

L’home està trencat. No només perquè sap que aviat el Duc haurà de marxar. Està trencat perquè té vuitanta-un anys. I sap que si acull un altre gos, ell morirà abans i… “no vol carregar ningú amb el gos quan ell falti”. Està trencat perquè sap que passarà els darrers anys de la seva vida sense gos. Amb la dona, però sense gos. Amb fills, probablement, però sense gos.

Si no vius amb un gos probablement no entendràs de què estic parlant.

Adéu-siau, Duc. Et trobaran a faltar.

Primary Sidebar