Skip to content

D’agraïments i disculpes…

D’agraïments i disculpes… published on

Gràcies als mestres que (acompanyant els pares) em van portar pel bon camí: el dels llibres, el respecte i el coneixement. I les disculpes a tots aquells qui he pogut decebre no arribant on hagués pogut.
Gràcies als qui he anat trobant i han sabut aguantar-me. I disculpes per haver estat difícil d’aguantar, de vegades, si més no.
Gràcies als qui seguiu aguantant-me tot i els meus defectes (que són molts… tot i que les virtuts, que tampoc són poques, us ajuden força). I disculpes quan us faig posar dels nervis, que també passa.
Gràcies als qui m’han maltractat d’alguna manera per deixar de ser part de la meva vida (posaria noms, però els noms també han deixat de formar part de la meva vida). I disculpes per haver-me deixat maltractar en comptes d’ensenyar-los a no fer-ho.
Gràcies a la meva filla, que m’ha ensenyat (sí, ella a mi) que es pot formar part del grup sense haver de maltractar ningú. I que si per formar part del grup has de maltractar algú, és que el grup no paga la pena. I disculpes si mai no arribo a donar la talla com a pare. Ho faig el millor que puc, i crec que ho saps.

Jo era carn d’assetjament: baixet, grassonet, no-molt-maco i, el pitjor de tot, un repel·lent accidental. Per un excés d’activitat neuronal i lectora, i una abundància (que ja no tinc) de memòria a curt termini, vaig ser durant tota la infantesa capaç de treure notes excel·lents sense haver de moure un dit ni una pàgina fóra de l’horari lectiu. I per culpa d’un tarannà conciliador i un encant natural que ja coneixeu, era adorable pels mestres.

Carn d’assetjador. I per això, i per debilitat, i per ignorància (no és cert: sabia que feia malament, però no ho volia acceptar), em vaig convertir en assetjador (un de petit, el darrer de gossada). Instint de supervivència, he volgut creure tota la meva vida “adulta”. I una merda. Era pura necessitat d’acceptació. De no ser “un d’ells” i ser un “de nosaltres”. Sense pensar que si hagués estat un d’ells hauria estat un de nosaltres.

Per totes les burles i gràcies desafortunades, demano perdó.
Per cada cop que vaig riure una burla o gràcia desafortunada, demano perdó.
Per cada cop que vaig anomenar algú pel seu “mal” malnom, demano perdó.

Vaig ser feble, i em vaig posar del costat del fort. Vaig voler ignorar tot el que sabia per tal de formar part d’un grup del que no pagava la pena formar part. Recordo alguns noms, cognoms i cares. No recordo els malnoms, per sort meva, i per vergonya, perquè això vol dir que he volgut oblidar-los, avergonyit. Ells mereixien més. Jo era capaç de més. Però no vaig voler. I per això els demano perdó.

Tot i que he perdut el contacte amb ells, per sort per a ells, que no hauran de recordar que durant la seva infantesa tenien gent imbècil al voltant. Per sort per a mi, que no m’he d’avergonyir cada cop que me’ls trobo. Per vergonya meva, que em sento afortunat per no avergonyir-me en trobar-me’ls.

Quants d’ells hagués valgut la pena conèixer, quants d’ells haguessin estat amics de debò. Quants d’ells seguirien aguantant-me les gracietes i els acudits absurds.

I per això, em demano perdó.

Primary Sidebar