Hi ha dies que et lleves amb un conte als llavis, i com no tens a qui explicar-lo, l’escrius i ja està…

El Sagu: a la meva filla li va caure una dent. D’aquí a parlar del Ratolinet de les dents només hi havia un pas. Vés per on, a la feina em vaig trobar que havia dibuixat un ratolinet de les dents (ja em passa, de tant en tant: mentre espero que algun procés acabi, o mentre rumio i dono voltes a algun problema, la mà va fent i acaba dibuixant coses que, de vegades, paga la pena de veure). Recordant la Júlia (la filla d’uns bons amics que viuen a Zumaia), vaig demanar-me cóm es deuria dir “ratolinet de les dents” en euskera. I el dissabte següent, sense adonar-me, em llevaba amb “El Sagu” a la punta dels dits. El vaig escriure en castellà, perquè tot i que a la Júlia li parlo en català, amb els seus pares sempre he parlat en castellà. I, caigui la vergonya sobre mi, no conec l’idiome basc i no podia escriure’l en euskera.

El Cavaller de la Cullera: anava conduïnt camí de la feina quan, per raons que no sabria explicar, vaig recordar una classe d’anglés amb el Paul (hola, Paul), on vàrem llegir un text sobre els costums del Palau de Buckingham. Lo de que quan la reina s’afarta d’un plat el retiren a tothom és cert, si no recordo malament. I d’aquí al conte del Cavaller de la Cullera només hi havia un petit “clic”. L’he escrit en anglés, perquè és un conte sobre el Regne Unit, i un costum que em va semblar curiós (entre d’altres coses). I ja posats, he decidit fer servir el nom d’un noi molt trempat que vaig conèixer fa unes setmanes mentre els ensenyava la Rambla a ell i a la seva família (son pare és un “col·lega” en un fòrum relacionat amb la meva feina).