Fa molts, molts anys, a Zumaia vivia un ratolí. No era un ratolí gran i fort, però era alegre i valent, i li agradaba ajudar la gent.

Però era un ratolí, i això vol dir “petitet i que no parla”. I és molt difícil ajudar la gent sent petitet i sense saber parlar. A més, com era un ratolí, sempre que s’apropava a algú, provaven de caçar-lo, o de posar-lo en una gàbia per a veure’l còrrer en una rodeta que no anava gaire lluny. I no parlem dels gats. No, millor no parlem dels gats.

Un dia, pel camí del poble (els ratolins viuen a dalt, als camps, on es respira millor aire, es troben millors llavors i els gats són més tontos) el ratolí va veure un home assegut a una pedra grandota (potser ja sabeu quina pedra dic: la que està al costat del camí baixant cap a Zumaia), amb la cara entre les mans com si estigués molt, molt, però que molt cansat.

“Pobre home”, va pensar el ratolí. “Sembla que té un problema molt gros. Tant de bo pogués ajudar-lo.”
Però era només un ratolinet de camp, i no sabia parlar, així que es va quedar ajagut sobre les seves potetes del darrera, netejant-se els bigotis amb les seves manetes mentre miraba l’home assegut.

El ratolinet, que creia conèixer tota la gent de Zumaia va mirà l’home sense saber qui era: no hi havia ningú a Zumaia que portés un sarró tant gran penjant. I molt menys que dugués una llaaaaarga bufanda vermella al voltant del coll. Enmig de l’estiu! Ni que semblés tant trist i sol…

Així que, encara que només era un ratolinet, i encara que no sabia parlar, i que la gent li tiraba coses, o provava de donar-li cops amb una escombra quan el veien, el ratolinet s’apropà a l’home i, amb la seva petita meneta, va donar dues estrebadetes als pantalons de l’home per a fer-se veure: tic, tic…

L’home apartà les mans de la cara i va mirar el seu tormell esquerre. Què feia un petit ratolí de camp donant estrebadetes als seus pantalons? Es va ajupir una mica, va estirar la seva mà dreta i va deixar que el ratolinet pugés a la seva mà. Aleshores, suaument, el va aixecar per a poder-lo veure millor.

Hola ratolinet – va dir l’home -, cóm et dius?
Em dic Sagu – va dir el ratolí -, però no sé parlar.

Sorprés al sentir les seves paraules, el ratolí s’endugué les manetes a la boca i posà els ulls com plats de l’ensurt. Així: O.O

Però… Però… – al ratolinet no li sortien les paraules, ara que sabia que sabia parlar. Sí, ho heu sentit bé: ara que sabia que sabia parlar: abans sabia parlar, però no sabia que ho podia fer.
Hola Sagu – va dir l’home suaument -. Digues, per què has donat aquestes estrebadetes als meus pantalons? És que no saps que els molesta que els ho facin? T’agradaria que jo et donés estrebadetes a la orella?

El ratolinet (o el Sagu, ara que ja sabem com es diu) es va quedar més sorprés encara: pantalons als qui no els agradava que els fessin estrebades?
(recordeu que era un ratolinet, i els seus pares mai havien dut pantalons… però segur que vosaltres heu vist que de vegades els vostres pares s’enutgen quan els feu estrebades als pantalons mentre parlen amb altra gent: és perquè els pantalons s’enfaden i els pessiguen el culet).

Ho sento molt – va dir el Sagu, mirant els pantalons de l’home -, però és que no sabia que no els agradaba: jo mai he tingut pantalons.
No passa res, Sagu, segur que ho entenen i et perdonen – va dir l’home.

I ara estareu pensant: “I per què no eren els pantalons els qui el perdonaven?”. Doncs és molt senzill: els pantalons no parlen!

Però digue’m, petit Sagu, per què m’has donat aquelles estrebadetes? – va dir l’home.
Perquè semblaves molt trist i preocupat – va contestar el Sagu -, i volia saber per què i si et podia donar un cop de mà… Encara que sóc només un petit ratolinet que no sap parl… que no sabia que sabia parlar. Què et passa? – li va demanar amb la seva nova veueta (que era tant vella com ell, però que duia molt de temps esperant que el Sagu la fes servir).

L’home es gratà la barba (no molt llarga, i no molt curta… i no us espanteu, la barba tampoc parlava) i va mirar el Sagu lentament: com si el mesurés. El Sagu era més o menys així d’alt (com la vostra maneta des del canell fins la punta del dit índex), i semblava veloç amb les seves potetes del darrera com petites molles. I les seves manetes semblaven les vostres, però moooooolt més petites (és clar: era un ratolinet) i amb els dits molt més llargs que el palmell. Era com… com… ah! Era com un ratolinet de camp.

Doncs mira – va començar l’home -, és cert que tinc un problema molt gran, i és cert que em cal ajuda. Hi ha massa nens al món, i a més ara la gent construeix les cases molt més grans, i la majoria sense xemeneia.

El ratolí va tornar a posar els ulls com plats O.O i, tremolant, li demanà:

Ets el Pare Noel? – és clar: la barba, la bufanda vermella i el sarró, on segur que duia els regals.
El Pare Noel? – va dir l’home – Jo? – ara era l’home qui posava els ulls com plats. D’acoooord, un cop més. Així: O.O

L’home es posà a riure suaument.

No, i ara! – digué al cap d’una estona – El Pare Noel està mooooolt més gras que jo, i es moooooolt més vell. A més, sempre que surt de viatge va en trineu, i només surt per Nadal o quan li cal comprar més regals pel Nadal (amb tant de nen, els elfs no sempre poden fabricar prou regals). Jo només sóc un vell comerciant, que va pel món canviant cosetes…
I què canvies? – va preguntar el Sagu.
Dents – va dir l’home amb un gran somriure.
Dents? I per què vols les dents? – va dir el Sagu tot sorprés – des d’aquí sembla que els tens tots.
No són per a mi, talós! Els llenço al mar.

De ben segur, va pensar el ratolinet, aquell home era boig. Potser s’havia perdut al sortir a passejar i com estava una mica boig no sabia tornar a casa. Seria de Getaria? El Sagu havia sentit a dir els grans que quan un parla amb un boig (un que no sigui perillós, o que no sembli enfadat), era de bona educació fer veure que l’entenia i que no era boig.

Ah, és clar – digué doncs -, els llences al mar. Si és que de vegades m’oblido que les dents són per a llençar-los al mar, perdona.
Oh – digué l’home sorprés -, ja ho sabies? Doncs no és gaire gent la qui ho sap.

De nou, el Sagu se sorprengué: seria possible que realment aquest home cregués que les dents calia llençar-les al mar? Com li calia rumiar una mica, es va llepar les manetes i va començar a netejar-se el nasarró: zip, zip… zip, zip.

Vaja – digué l’home al cap d’una estona -, no em creus. Penses que sóc un pobre boig i per això fas veure que m’entens. Caram, ets un ratolinet molt ben educat.
Eeehh… oohhh… doncss… – el Sagu no sabia què dir.
No passa res, petit amic. Suposo que fa molt de temps i és quelcom molt llarg d’explicar. Però et diré que des de fa mooooooolts anys, la meva feina consisteix en recollir les dents que els cauen als nens i dur-les al mar, per tal que les sirenes fabriquin les petxines.

“D’acord, pensà el Sagu, “no és un boig, és que està com un llum. S’haurà donat un cop al cap o quelcom de semblant?”

No em miris així, Sagu. I no pensis tant alt, que no em deixes sentir. I no, no m’he donat un cop al cap ni “quelcom de semblant”.

De nou el Sagu va posar els ulls com plats. No, un altre cop no ho faré. Que no. D’acooooord… així: O.O

Llegeixes els pensaments? – va preguntar el Sagu, espantat.
No diguis bajanades, això és impossible – va contestar l’home -. Però has oblidat d’apagar la veu quan has pensat que jo estic boig.

És clar! Com era el primer cop que el Sagu parlava, encara no sabia ben bé cóm apagar la veu quan pensava…
Ep! No en feu burleta, ell no havia aprés a parlar de petitet com vosaltres. És molt difícil quan comences de gran.

Perdona per haver-ho pensat tant al… dic, per haver-ho dit en veu alta – digué en Sagu, penedit -. Però comprendràs que no em cregui el que dius. Tothom sap que les sirenes no existeixen.
Ah, no – digué l’home -? Vaja, doncs em sé d’una a qui no li farà gaire gràcia quan ho sàpiga… és molt tiquis-miquis, i li molesta molt que li diguin que no existeix.
De debó? Existeixen les sirenes – el Sagu ja no sabia què pensar… o dir… o pensar -?
És clar – digué l’home -! Que no n’hagis vist cap no vol dir que no existeixin. Elles mai han vist un ratolinet, però no van pel món dient que sóc boig perquè estic parlant amb un.
Oh… no ho havia pensat.
No passa res. Serà un secret entre nosaltres – digué l’home en veu baixa -. Però si algun dia passejant per la platja en veus una, no li diguis que no existeix, que podria enfadar-se amb tu.

El Sagu es va gratar rera l’orella: ric, ric, ric, ric. Per a ser el primer cop que parlava amb algú, la conversa estava sent molt estranya. Imagineu-ho: de nit, en un camí, sobre una pedra: un home amb un sarró i una bufanda vermella parlant amb un ratolí de camp sobre sirenes. Qui podria creure’s una cosa així?

Escolta – va dir quan va acabar de gratar-se -… I per a què volen les sirenes les dents dels nens?
Per a fabricar les patxines, és clar – va dir l’home, com si fos la cosa més normal del món.

Va mirar llargament el Sagu, com pensant “per a mi que aquest ratolinet mai ha llegit un llibre sobre les fàbriques de patxines i cargols del Kantauri”. Es va gratar el cap amb la mà lliure i va estirar l’esquena com si estigués cansat. Va mirar de nou el ratolí, murmurant: “potser…. si… podria… manetes… però ón…?” I al final, va semblar que es decidia:

Escolta Sagu: sembles un ratolient molt amable. Digues, quan m’has demanat si podies ajudar-me… ho deies de debó? Voldries donar-me un cop de mà? O de dues manetes, per a ser més exactes.
És clar – va dir el Sagu -, m’agrada ajudar la gent, encara que mai puc fer-ho, perquè em llencen coses, o em fiquen en gàbies i em fan còrrer dins de rodetes que no van enlloc. Per no parlar dels gats. No, no parlem dels gats.
Doncs amic meu, crec que a mi em podries ajudar moltíssim – va dir l’home seriosament -, i no tinc gàbies ni rodes ni gats.

L’home deixà suaument el Sagu sobre el seu genoll, i mentre el Sagu provava de no clavar les seves petites ungles als pantalons (com si pensés que als pantalons els molesten les ungles… si tot el món sap que la única cosa que li molesta als pantalons és que els facin estrebades… bé, i les taques de tomàquet, és clar), va començar a rebuscar dins el sarró.

Doncs mira – va dir l’home amb el cap ficat dins el sarró -, resulta que com la gent cada cop fa les cases més altes i amb xemeneies més estretes (fins i tot sense xemeneies!), cada dia se’m fa més difícil entrar a les cases per a recollir les dents que em deixen els nens quan se’ls cauen.
Ah, no ho havia pensat – va dir el Sagu, a qui mai se li havia caigut una dent (les dents dels ratolins no cauen: van creixent i creixent i creixent, i per això els agrada tant menjar llavors dures: per a gastar-los i que no els arribin a terra) -.
Doncs jo tampoc quan vaig acceptar aquesta feina – va dir l’home -. I ara em trobo que he de recollir una dent a casa la Juls i no hi puc entrar, perquè viu moooolt amunt i no té xemeneia. I és clar, amb aquest temps no els demanaré als seus pares que deixin la finestra oberta: fa fred i les nenes es podrien costipar.
I com et puc ajudar jo – demanà el Sagu -?
Fàcil – va dir l’home, treient el cap del sarró – podries pujar tu a casa seva, recollir la seva denteta i portar-me-la.

L’home apropà les mans al Sagu i, delicadament, li va penjar a l’espatlla un petit sarró molt semblant al seu, i va enrotllar-li al voltant del coll una petita i bonica bufanda vermella.

I ho van fer així: el Sagu va pujar a casa la Juls, va entrar a la seva cambra sense fer soroll (bé, va fer el típic “clic, clic, clic” que fan els ratolinets al caminar amb les seves potetes per una casa, però això nosaltres no ho podem sentir), va agafar amb les seves manetes la dent que ella havia deixat, la va posar al sarronet i la va portar a l’home.

Ep! No cregueu que va oblidar el tracte: on la Juls havia deixat la dent, el Sagu li va deixar un petit regal, de part de les sirenes, per agraïr-li que les ajudés a fabricar cargols i petxines.

I va anar tant bé que des d’aquell dia, cada nit el Sagu surt de la seva coveta al camp, amb la seva bufanda vermella i el seu sarró penjat de l’espatlla, i recorre les cases de Zumaia bescanviant les dents que els cauen als nens per petits regals de part de les sirenes.
I quan comença a sortir el sol, el Sagu baixa al port amb el seu sarronet ple i llença les dents al mar, esperant veure una sirena.

I si algun dia la veu, estigueu segurs que no li dirà que creu que no existeixen, no sigui que precisament aquella sirena sigui la que es posa de mal humor quan li ho diuen.

I l’home de la bufanda vermella i el sarró segueix amb la seva feina, però ja no està tant cansat, perquè a cada poble ha buscat un ratolí o un ocellet valents per a que l’ajudin.

Així que si algun dia, passejant pels camps de Zumaia veieu un ratolí, no li llenceu res, ni el poseu en una gàbia per tal que corri dins una roda que no va enlloc, ni deixeu que se’l mengi un gat. Qui sap, potser és amic del Sagu.

I si veieu un ratolinet amb una bufanda vermella al coll i un sarronet a l’espatlla, saludau-lo de part meva i digueu-li que qualsevol dia d’aquests em passaré per Zumaia. Que em busqui a la pedra on ens vam trobar per primer cop, i així parlarem de sirenes i de les seves fàbriques de petxines. O potser li expliqui la història del petit estel valent que va voler conèixer els nens.