– La pluja… recordes la pluja?

– Sí. Aquella sensació de pessigolles que sentia a les fulles quan queien les gotes.

– El vent… recordes el vent?

– Sí. I cóm movíem les branques ballant-ne el ritme.

– I el sol… recordes el sol?

– El sol? El sol? No… no el recordo. Què era el sol?

– Era l’escalfor i la llum, però anava i venia, com si alguna cosa n’impedís d’arribar-nos… normalment abans de ploure deixava d’estar amb nosaltres.

– Doncs no el recordo… deu fer molt de temps.

– Molt de temps, sí.

 

L’home sospirà. Li agradaria imaginar-se cóm seria una conversa entre arbres. Entre els dos Arbres. Els darrers que quedaven: la pol·lució i el canvi climàtic havien acabat amb tots menys amb aquells dos.

El despertà un copet suau a l’espatlla. Per fi.

– Senyor – digué l’ajudant -, ja tenim els resultats.

– I?

– Segons les dades que hem trobat als arxius, els dos són mascles.

Sense dir res, l’home s’atansà a l’arbre més vell, i hi recolzà el front.

 

– Plou? – digué l’arbre

– No, per?

– Acaba de caure’m una gota a les arrels.