Jeu al llit. Al voltant, la dona i els nens. Els nens… els nens i els seus nens. Cóm passa el temps. Sembla que va ser ahir quan va veure-la per primer cop, des del racó de la discoteca on els seus amics l’havien obligat a anar. Amor a primera vista.

Recorda cóm la va seguir al carrer, acomiadant-se dels amics. Cóm la va seguir, de lluny, no per assetjar-la, sinó perquè no podia evitar-ho. Recorda el somriure d’ella, fent adéu amb la mà a les amigues mentre començava a creuar el carrer. Recorda el grinyol dels pneumàtics, el cotxe que sorgí del no res i s’abraonà sobre ella. Recorda que ni ho va pensar: va sortir de darrera l’arbre, va córrer com mai a la vida i la va empènyer, quedant a l’abast del cotxe.

Recorda poca cosa més d’aquella nit. Però és feliç, al llit, amb ella a la vora. I els nens, i els nens dels seus nens. Tanca els ulls i deixa que la foscor l’envaeixi: ha estat una bona vida.

– Hora de la mort: les quatre de la matinada – diu el metge -. Merda, és molt jove, què coi ha passat?
– Un borratxo anava a atropellar una noia i el nano ha saltat enmig per a salvar-la.